Subalternitat

En els estudis postcolonials i en la teoria crítica, el terme subaltern designa les poblacions colonials que es troben socialment, políticament i geogràficament fora de la jerarquia del poder d'una colònia i de la pàtria metropolitana de l'imperi. Al descriure l'hegemonia cultural com a història popular, Antonio Gramsci va encunyar el terme subaltern per identificar els grups socials exclosos i desplaçats de les institucions socioeconòmiques de la societat per negar les seves veus polítiques. Els termes estudis subalterns i subalterns van entrar en el vocabulari del postcolonialisme a través de les obres del grup d'Estudis Subalterns d'historiadors que exploraven el paper d'actors polítics dels homes i les dones que constitueixen la població de masses, en lloc de tornar a explorar l'actor polític. de les elits socials i econòmiques de la història de l'Índia.^[1]

Com a mètode d'investigació i anàlisi del paper polític de les poblacions subalternes, la teoria de la història de Marx presenta la història colonial des de la perspectiva del proletariat, en la qual el qui i el què de les classes social es determina a través de les relacions econòmiques en el si de la societat. Des dels anys setanta, el terme subaltern denota els pobles colonitzats del subcontinent indi, i la història imperial explicada des de baix, des de la perspectiva dels pobles colonitzats, més que no des de la perspectiva dels colonitzadors d'Europa occidental. En els anys vuitanta, el mètode d'investigació històrica dels Estudis Subalterns es va aplicar a la historiografia sud-asiàtica. Com a element del discurs teòric, el concepte del subaltern es va originar com a mètode eurocèntric d'investigació històrica per a l'estudi dels pobles no occidentals (d'Àfrica, Àsia i Orient Mitjà) i la seva relació amb Europa occidental com a centre del món. Així els estudis subalterns es van convertir en el model d'investigació històrica de l'experiència del colonialisme del subaltern al subcontinent indi.^[2]